dimecres, 12 d’octubre del 2011

Llibre per a la vesprada de diumenge

La forest d'Arana N. 6 (Plaquets)
Sergio Corazzini
Llibre per a la vesprada de diumenge
Versió d’Amós Belinchón


Aquest poemari, “Llibre per a la vesprada
del diumenge, de SERGIO CORAZZINI
en versió catalana d’AMÓS BELINCHÓN
a cura de MANEL J.M. ROMERO i PERE BESSÓ,
s’acabà d’empremtar el 30 d’abril,
vespres de la Diada de la Classe Treballadora
amb una primera edició de 500 exemplars
numerats i signats per l’autor,
a Ocmo Impressors de la dues vegades
lleial Ciutat de València




SERA DELLA DOMENICA

Per Alberto Tarchiani

Ora che li organi
di Barberia singhiozzano al Crepuscolo
li ultimi balli e le ultime canzoni
anche una volta, quasi una paura
folle di rimanere
solo nell’imminente ombra li tenga;

ora che i poveri
amanti hanno sepolta
nel cuore, senza piangere, la piccola
loro felicità domenicale,
e vanno muti
per il noto viale
al convegno dell’ultima tristezza;

ora che il pianto in maschera
di Sorriso
affeta ancora un ‘aria disinvolta
prima che scada il facile noleggio
dell’abito di gala;

ora che ne’conventi e ne’collegi
abbassano le lampade,
asciugano le lagrime,
e s’imagina che nel Paradiso
ogni giorno sarà
domenica;

Ora che nei postriboli
le femine si lasciano baciare
cantando
il breve elogio funebre
della verginità;

il Poeta, ebro di morte,
Viene a patti
con la Disperazione
che li ofre il domani con tutte
le sue piccole ire sorde,
le sue facile rassegnazioni,
mentre li ride in faccia
perché non seppe ancora
morire di fame!

VESPRADA DEL DIUMENGE

Per a Alberto Tarchiani

Ara que el orgues
De Berberia sanglotegen al Crepuscle
Els últims balls, les últimes cançons
Una volta més, que una paüra
quasi folla de romandre
sols a l’ombra imminent els retingui;

ara que els pobres
amants han sepultat
en el cor, sense plànyer, llur petita
felicitat dominical
i van muts
pel conegut vial
a la cita de l’última tristesa;

ara que el plant de màscares
de Somriure
ostenta encara un aire desimbolt
abans que decaigui el fàcil lloguer
del vestit de gala;

ara que en els convents I en els col·legis
abaixen les llànties,
eixuguen les llàgrimes,
i s’imagina que en el Paradís
tots els dies serà
diumenge;

ara que en els prostíbuls
les fembres es deixen besar
cantant
el breu elogi fúnebre
de la virginitat;

el Poeta, ebri de mort,
arriba a pactes
amb la Desesperació
que li ofereix el demà amb totes
les seves petites ires sordes,
les seves fàcils resignacions;
mentre se li riu a la faç
perquè encara no sapigué
morir de fam!

SERGIO CORAZZINI (Roma 1886-1907), al llarg dels dos anys de vida literària activa que li foren atorgats, publicà Dolcezze (1904), L’amaro calice (1905), Le aureole (1905), Piccolo libro inutile (en col·laboració amb A. Tarchiani, 1906), Elegia (composició unitària, 1906), i Llibre per a la vesprada del diumenge (1906).
La seva obra, reunida en Poesie edite e inedite (Giulio Einaudi, Torino 1968) a cura de Stefano Jacomuzzi, és considerada entre les més representatives de l’estètica crepuscular. Els símbols s’empobreixen, l’anècdota es trivialitzat, el poema és conduït per eufonismes impregnats de malenconia.

Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada