dimarts, 4 d’octubre del 2011

L’itinerant de Josep Palomero

Fulles d’Herba
número 3
09 nov 93



Presentació a cura de Josep Fèlix Escudero.
Del llibre inèdit L’itinerant de Josep Palomero.
El nou de novembre del mil nou-cents noranta-tres
 a les onze de la nit al Café Lisboa.


L’activitat editorial de Josep Palomero Almela (Borriana, 1953, catedràtic numerari d’Institut de batxillerat, destinat actualment a la gestió cultural de l’administració valenciana) té una doble vessant. D’una banda, ha estat un prolífic autor de llibres escolars i de diversos materials didàctics per a l’ensenyament. Ha publicat també diversos estudis específics i pròlegs especialitzats.

Com a escriptor d’obres literàries destaquen els llibres de poesia Innocents de pagana decadència (1978), Ferida de ferro (dins “L’Espill”, amb dibuixos de Manuel Boix, 1979) i Crònica carnal (1980). Com a prosista és autor de El col·leccionista de botons (1979, 1992) i Ball de màscares, que inclou narracions esparses publicades entre 1981 i 1992. En el camp de la literatura infantil excel·leix l’obra El pardalet sabut i el rei descregut (1982, també amb il·lustracions de Manuel Boix), així com La Font d’En Galceran (1989, amb il·lustracions d’Amat Bellés).

La major part d’aquests treballs han assolit diverses distincions i premis literaris, com ara el premi de poesia “Bernat Artola” de les Festes Populars Pompeu Fabra (1976), el premi de poesia “Jordi de Sant Jordi” de l’Ajuntament de València (1980), el premi”Tirant lo Blanc” de narrativa infantil de la Diputació de València (1982), el premi “Malva-rosa” de contes (1983), etc.

Pròximament es publicaran simultàniament tres noves obres de Josep Palomero: la novel·la Els secrets de Meissen, premi “València de literatura 1993” (Edicions Bromera), el llibre de narracions infantils Vuit contes i mig (Tàndem Edicions) i el poemari L’itinerant (col·lecció de poesia Alambor), així com els versos que, sobre Nicaragua i l’Havana, ha elaborat per al catàleg de l’exposició “L’Amèrica Viva”.

***

L’activitat d’escriptor de versos de Josep Palomero no ha estat regular, metòdica ni evolutiva, al llarg dels anys que van de l’adolescència a la maduresa professional, sinó inconstant i discontínua; anòmala, per tant. Les dificultats de publicació i un cert escepticisme personal potser n’han pogut ser les causes, les mateixes que probablement afecten també a altres col·legues; jo mateix. Ni hi ha, per ant, voluntat de continuïtat o de il·lació entre els poemes emblemàticament militants del llibre jove titulat Una untada de mostaza, entre els versos del “més barroc dels poetes valencians” (com qualificà Piera a”València-Setmanel” el llibre Innocents de pagana decadència), o l’ambient realista, estellesià i urbà que predomina a Crònica carnal . L’inèdit L’itinerant  és, en canvi, un llibre cínic, mordaç i burleta, que recorda de lluny alguns fragments de Pere Quart i que trenca, una vegada més, amb els predecessors. No desconfie que, amb el decurs dels anys, si Palomero confecciona altres llibres de versos, encerte a caracteritzar-se amb una veu personal i contundent, de manera equivalent a com sembla haver-la trobada en la magnífica prosa que destil·la en els últims anys.

Josep Fèlix Escudero
València, novembre de 1933



EL DESERTOR

Remava amb energia contra les ones,
mentre Ponent se l’enduia mar endins.
A la platja, sobre palmeres i pins
miraven l’espectacle micos i mones.

El darrer supervivent d’aquell naufragi
s’havia ensenyorejat de tota l’illa;
ara en fugia, avorrit, i la cruïlla
d’ones i escuma confirmava el presagi.

Condemnat per Neptú a patir la ventura
de ser algú enmig d’una terra deserta,
volgué, inoportú, trobar la incerta
via de l’aigua, fugint sense mesura.

La mar el retronava amb tortura experta.




L’AMANT

S’estavella contra la panxa femenina,
rellisca per una muntanya gegantina,
i un trall de llum el sorprengué garres avall:
aparegué desorientat enmig la vall;

el glaç de suor d’una rosa carmesina
li cenyí la pell amb un llustre de cristall.

A l’alba, amb el membre tou com un pinyol
enfront del clam del nou dia, llançà un udol
digne d’un bou junyit injustament al jou;
perdé el consol de saber-se amo del seu sou,

i un orgasme de por a l’eixida del sol
l’ejaculà dins la blancor fosca d’un pou.

                                                                                     (de L’itinerant)

Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada